Memòries de la mar: Un viatge emocional al Port de Maó d’antany

En una recent edició del programa radiofònic on participen veus com la d'en Pau, en Juan Antonio, en Biel Cuca i n’Antoni Alemany, la conversa s’ha convertit en una autèntica càpsula del temps gràcies a la presència de la Manola. Com a filla del conegut mestre Llorenç, anomenat carinyosament "Llorens Pebrot" per la facilitat amb què es posava vermell, la Manola ens submergeix en un Maó que ja no existeix però que perviu en la memòria oral dels seus protagonistes. La xerrada no és només un exercici de nostàlgia, sinó un retrat detallat de les maneres de viure, de treballar i de gaudir de la mar a mitjan segle XX.

Entre el Plus Ultra i el Tuf: les casetes que guardaven somnis

Un dels temes centrals de la conversa és el costum d’"anar a romandre", aquella tradició de traslladar-se a viure vora la mar durant els mesos d'estiu. Tot i que la família de la Manola no ho feia de la manera convencional —ja que el seu pare sempre estava pendent de la barca i la pesca—, passaven els estius al magatzem de la zona de baixamar, on vivien de manera senzilla amb uns fogonets i quatre comoditats bàsiques. Tanmateix, els records més vius de la Manola ens porten al Plus Ultra, una petita caseta situada a la costa nord, davant de la Silla Plana.

La Manola hi anava amb un grup de més de vint joves d'un taller de modistes conegut com Canita Cintes. Els amos de la caseta els deixaven la clau entre setmana i elles hi passaven el dia, caminant per la carretera de la Mola fins a arribar a aquest refugi vora el canal. A prop del Plus Ultra hi havia el "Tuf", una construcció minúscula que antigament servia de vigilància per als carabiners. El nom, tal com expliquen els tertulians, provenia de la forta olor —el "tuf"— que sortia en obrir la porteta després de temps tancada. Aquestes anècdotes reflecteixen una època d’una llibertat gairebé oblidada, on les joves fins i tot s'atrevien a creuar el port nedant per visitar familiars a l'altra banda, desafiant els corrents i el trànsit d'embarcacions de l'època.

Corea i la vida als magatzems: una comunitat indissoluble

La conversa també fa una mirada crítica a l’evolució urbanística del port, lamentant la pèrdua d'edificis emblemàtics com el de la Silla Plana o l’Hospital Militar, la destrucció dels quals encara genera tristesa entre els qui els van conèixer en tot el seu esplendor. S'evoca un temps de gran tranquil·litat, on pràcticament no passaven cotxes i les famílies que vivien als magatzems formaven una comunitat molt unida, compartint festes i vetllades a la fresca.

Un dels detalls més curiosos del programa és l'origen del nom "Corea" per referir-se a una part de la costa. Segons la Manola, el sobrenom va néixer arran del trasllat de molta gent de Sa Punta cap a noves cases en una època que coincidia amb la Guerra de Corea. Malgrat que inicialment podia tenir un matís despectiu entre el jovent, el nom va acabar arrelant fins a convertir-se en un topònim popular. La xerrada conclou amb una reflexió sobre com han canviat els hàbits: abans es caminava quilòmetres per anar a cales com Sa Mesquida sense pensar-s'ho dues vegades, mentre que avui dia sembla impensable moure's sense vehicle. Aquestes memòries de la Manola i els seus companys són, en definitiva, un homenatge a la identitat marinera de Maó i a una forma de vida marcada pel ritme de les onades.